Les teories son plurals. Per a uns, sols es una manifestació del culte pagà al foc; altres, el dia festiu de Sant Josep. En altres llocs es donen este tipus de fets, però sols a València, per la conjunció de una sèrie de elements, passa a ser una gran festa universal.
Ve la primavera, açò suposa que la gent canvia les seues costums de sa vida per que el bon temps
propicia una activitat més oberta. Es el moment de retirar les estores, de fer neteja, de tirar tot allò que ens pareix inútil. I el seu destí, sense haver servicis municipals que s’ocupen de fer-ho, sols pot ser el foc purificador.

Esta activitat no sols es domèstica. A tots els menuts tallers artesanals que son a tot arreu de la Ciutat, també es fa una neteja general aprofitant que el bon temps està açi, i es destria entre tot el material. Els fusters trauen les seues burumballes, i les posen junt al "estai", senzill aparell de on es penjava el cresol i que quan venia la primavera havia complit sa funció un any mes, pegant-li foc a tot allò, i així passant el rato de la cremà, cantant i alegrant al veïnat.

Naixquè entonces la costum entre els aprenents dels tallers de anar casa per casa arreplegant les coses velles que també amb l’avinguda del calor, perden la seua funció. Ben prompte altres companys de jocs de estos aprenents s’uniren a la festa, fins a convertir-la en l’autentica festa infantil.

Els xiquets són doncs els creadors espontanis de l’organització de los fogueres. Una travessura consentida una vegada a l’any per els majors.

Tot lo que arreplegaven ho portaven al lloc apropiat on es feia la festa. Però a estos elements es falta un gra d’ingeni que sols es dona entre els valencians. Algú pensà en revestir la falla inicial amb paper i tela, a la que li afegien alguns escrits picants al·lusius a la figura que es pretenia representar. Els majors converteixen esta innocent festa infantil en una dura crítica, malgrat tot, els xiquets són encara els encarregats d’arreplegar els trastos vells al só de "... hí ha una estoreta velleta pa la falla de Sant Josep, el Tío Pep..."

A la fi del segle XIX les Falles ja tenen un nivell d’acabat que ja no es el "pensat i fet" de les reunions del veïns, que en una nit les pensaven, construïen i plantaven. No era com hui, però hi havia una mínima estructura d’artesans al voltant de la creació del monument.

Durant este procés, el "Cant de l'Estoreta" tant volgut per els fallers, apareix com una manifestació mes dels que naixen de la creativitat popular, en un moment inconcret de la València del Segle XIX. O, tal volta mes arrere.
Es una peça d’eixe cançoner popular que diferents autors, com En Manel Asisn i Arbó, fill del Barri del Carme, notable músic i compositor, que fon director de les millors bandes de musica militar, i autor de la versió per a banda del nostre Himne de la Falla Plaça de l'Arbre, varen recopilar a la fi de que no es pergueren. "Que es eixe ruido", "Obriu", "Una fresqueta vesprada de maig", "Allà va la capitona", "Al passar la barca", "A qui pegue, pegue", "El pati de ma casa", "Este vall de les carrasquilles", ... son musiquetes que han passat de generació en generació con uns jocs populars. Però com es cantava per a cridar al veïnat per a que donara el seus trastos vells, també té les seues arrels en els pregons que els milers de venedors anaven per els carrers oferint les seues mercaderies o els seus servicis. Seria el primer pregó faller de la historia.

La tradició perdura any darrere any per iniciativa de la Falla de l'Arbre, al cor del Barri del Carme, que organitza des de 1962 el "Festival Concurs del Cant de l'Estoreta Velleta", gràcies a un gran faller com fou Manel Aliaga i Hernández, amb el recolzament de tota la Comissió presidida per Manel Jesús-Maria i Beselga.
Manolo Aliaga fou un valencià de fet, faller de soca i arrel, veí del Carrer de Baix, front a la rellotgeria i la ropería dels Insa, començà com aprenent en la popular impremta de "La Semana Gráfica" i per les seues mans de maquinista, passaren els primers llibres fallers, veritables obres d’art molt apreciades per els col·leccionistes.
Una vegada jubilat, es canvià al proper carrer d' En Joaquim Ballester on va morir com a conseqüència de un accident casolà, tancant tota una vida de entrega a la nostra Festa: President de sa Falla, Delegat de pràcticament totes les àrees, autor de presentacions i llibrets, i per damunt de tot, creador del "Cant de l'Estoreta.

Per la seua part, Manolo Jesús-Maria fou el contrapunt de Aliaga. El coneixen com a "el platerito" perquè al carrer de Sant Tomeu tenia una botigueta i taller de platería fina, i tingué el encert de saber valorar el projecte posant a la seua disposició tots el mitjans necessaris per a dur-lo a la pràctica.

El "Cant de l'Estoreta" rememora cada any aquella València que va vore com les Falles naixien i a aquells xiquets del Barri que portaven la festa i la alegria als seus veïns. Tots els grups participants esobligat a que tanquen la seua participació amb precisament el "Cant de l'Estoreta Velleta".

Hui en dia el Concurs ha pres cos. Es convocat per la Junta Central Fallera, i en el que participen nombroses Comissions vestides amb els trages més típics, oferint una pinzellada de la València que va vore nàixer les Falles, que al Barrí del Carme com a marc irrepetible, una de les mes velles Comissions procura cada any fer viure de nou, i mantíndre-la.

En cadascuna de les seues edicions un Jurat compost per personalitats rellevants, i del que es President nat el corresponent de Junta Central Fallera, dona els premis en tres categories: al CONJUNT, al XIQUET MES TÍPIC i al ja mencionat CANT. La Comissió organitzadora té instituït un premi que porta el nom del seu creador, i està destinat a agrair al grup que representa el CANT lo més fidel al seu origen.

D. Agustín Esteve Carrasco.